PETER SLOTERDIJK

[...] per a l'home, com a ésser finit que parla, el començament de l’ésser i el començament del llenguatge, sota cap circumstància no van mai junts. Ja que quan comença el llenguatge l’ésser ja hi és; i qui vulgui començar per l’ésser caurà en el forat negre de l’absència de la paraula.

[...] Potser aquesta impossibilitat de començar amb el propi començament pugui explicar l’origen de l’activitat mítica, que apareix al costat del fenomen de la cultura, indissoluble a ella. Des que “allò” [es] “existeix” [gibt], els homes expliquen històries més o menys fantàstiques sobre el que hi va haver en el començament real, per tal de tenir alguna cosa en què poder-se basar quan, aprenents de notari tardans, comencen a connectar-se amb la història en curs. Si “l’home” és l’animal narrador per antonomàsia és perquè també és la criatura condemnada a començar i obligada a orientar-se en el món sense possibilitat de ser testimoni del seu començament “real”. No està destinat a poder començar amb ell mateix com un animal privat de llenguatge que ensuma l’obertura del defora, sinó a fer-se càrrec d’ell mateix tot sol des del moment que el llenguatge el fa ser ell mateix. D’aquí que tapi el buit del començament amb relats i que comenci a embolicar-se en aquests relats, perquè ell és la criatura que no disposa del seu començament

Peter Sloterdijk, Zur Welt kommen – Zur Sprache Kommen. Frankfurter Vorlesungen. (1988)