Cercar en aquest blog

dijous, 16 de setembre de 2010

ANTONI POUS

Una poesia inventiva, vull dir inventiva a través de la llengua, comporta l'opinió de l'autor sobre les relacions entre parlar i pensar, o llur identitat, i sobre la possibilitat d'encontre entre el llenguatge humà i el llenguatge de les coses. El pensament de Celan sobre aquests problemes sembla més aviat teològic que profà. Entén el llenguatge com a casa de l'ésser (Heidegger), i no els llenguatges com a finestres de l'ésser (Llull). El món objectiu habita en el llenguatge: les darreries són les primeries i la llum és l'ombra. No és un instrument per operar sobre el món objectiu, sinó una superfície on el món objectiu es reprodueix. Aquesta concepció ve de temps molt antic; potser dels pobles que han sacralitzat el llenguatge en un llibre. És entenedor, així, que la funció que tenen els sons en la llengua parlada, i profana, s'independitzi, per un simbolisme combinatori, en les lletres, així com en la càbala. Les lletres siboliten el desplegament i l'articulació espiritual del món.


Antoni Pous, "Sobre traducció de poesia". Pròleg a Traduccions de Paul Celan (1976)

Cap comentari:

Publica un comentari a l'entrada