Cercar en aquest blog

dimarts, 16 de febrer de 2010

BERNARD NOËL


La llengua neix d'una ruptura. De cop, ja no pot estar més al servei de les seves referències, d'anomenar-les, de reflectir-les. La llengua francesa està sotmesa al significat per naturalesa. Ha d'aportar proves, detallar comptes, fixar regles, vehicular la representació. Però de cop sobrevé la ruptura, i no general; ruptura en una boca concreta que es converteix en lloc generador de la revolució.

A França la llengua comuna és tributària de les coses i del poder: No crea, registra. Cal desvincular-se d'aquesta articulació normal per tal que neixi --en aquesta llengua meva-- la joia d'una llibertat que vessa ruptura individual. Aleshores, per un instant al menys, gràcies a una boca concreta, tot es posa de cap per avall, i ja no és el món el que justifica les paraules, sinó que les paraules l'aclareixen.

En aquest país hi ha un vell complex de legitimació. Tot ha d'estar "al servei de" i suscitar reconeixement en relació al lloc que ocupa. Però quin reconeixement és aquest que s'exerceix delimitant? La llengua francesa té com a funció fixar aquests límits, naturalitzar-los a través de la nominació. També és la substància del poder. És mediadora en si mateixa ja que, amb el pretext que es comuniquin entre si, fixa cada individu i cada una de les coses en la seva funció més servil.

La meva llengua és morta en el discurs cultural. La meva llengua es rabeja en el seu propi cadàver, li dóna la volta, fa que s'aixequi. La meva llengua neix en la llengua morta. Muda la pell que significava massa, branda en l'aire aquest verb descompost i li sobrevé el sentit com a la nuesa el buf...

Aquesta llengua ja no és francesa en el seu francès. Fa del món el seu significant, i aquest modela totes les formes, perquè la carn es fa verb perquè el cos sigui l'esdevenidor de les paraules...


Bernard Noël, La castration mentale (1997)

Cap comentari:

Publica un comentari a l'entrada