La peregrinació, la condició de refugiat, de nòmada, d'expulsat, sembla ara una condició privilegiada, perquè es concentra en l'essencial. És un aprenentage de l'exili que és la vida mateixa, un aprenentatge de l'estranyament, en preparació de l'exili darrer.
La llengua exiliada esdevé de mica en mica la llengua de l'exili, en la mesura que l'exiliat es torna a situar des d'allò que és conjuntural cap a allò que és essencial.
[...]
La llengua exiliada deixa de ser tan sols la llengua del pasaat transportat al territori codificat del present, i esdevé, a poc a poc, la llengua d'un estranyament íntim, inevitable. L'alienació, acceptada com a emblema de la realitat. Un do de l'experiència privilegiada i de la lucidesa privilegiada.
Migrant entre el passat i el present, la llengua de l'exili cerca ara la seva expressió essencial, requerida per l'essència de la condició humana mateixa: l'exili.
Noeman Manea, Limba nomada (2003)
Subscriure's a:
Comentaris del missatge (Atom)
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada