Cercar en aquest blog

diumenge, 10 de gener de 2010

Miguel Morey

Aprendre que es tracta d'escriure sobre allò de què ningú no podria escriure sinó un mateix, que ens hi hem d'aplicar, perquè si no res que sigui veritat no es deixa escriure. I que només s'escriu allò que pot ser escrit, res més. Per això l'última pàgina d'un llibre sempre és com un finestral davant del qual ens quedem immòbils, atrapats, veient com el problema fuig camps a través, com a molt potser una mica més despullat. I que, amb tot allò après, s'haurà d'intentar de nou una altra vegada, que segurament aquest tampoc no serà un llibre digne de perdó. Però en aquesta reincidència en el fracàs rau precisament la dignitat de l'assaig. Potser per això, entre nosaltres, el cor viu de la filosofia sembla que es jugui avui aquí, al voltant d'aquest problema: saber com i fins on és possible posar per escrit allò que pot pensar-se d'un problema. Una cosa tan simple.


Miguel Morey, Pequeñas docrinas de la soledad (2007)

Cap comentari:

Publica un comentari a l'entrada