Andreï Tarkovski

[...] ja que el problema és que el coneixement del món no té res a veure amb una progressiva descoberta de lleis verdaderes o objectives. En efecte, les cadenes d’aquest coneixement pseudoreal posen traves a la nostra embranzida cap a la veritat — ja que és un camí que va de la veritat cap a l’exterior de la veritat. Com més nosaltres “coneixem” i més ens sentim “fonamentats” a creure que tenim el dret de fixar les lleis — aquestes ens fan equivocar inculcant-nos la idea que el coneixement és possible. És una il•lusió, car en realitat no podem pas acostar l’absolut, el misteri... i qualsevol forma d’”aproximació” és realment un “allunyament”.


L’home té la impressió de conèixer. Però aquest procés, que és controlat per l’home, és incapaç d’establir el més mínim contacte amb la veritat. Algú dirà que les nostres percepcions sensorials són un mitjà fiable d’accedir a la veritat. Jo respondré que la nostra percepció és la nostra percepció, i no res més; pel que fa a la veritat, com la realitat, no té cap relació amb la percepció. Ja que la percepció és subjectiva, mentre que la realitat és divinament freda per la seva mateixa objectivitat



Andreï Tarkovski, Journal 1970-1986, (1988)