Hi ha un silenci que prové del desacord amb el món, i un altre silenci que és el món mateix. Presos en el seu significat més profund, tots dos constitueixen una forma d'audició, un fixar l'oïda a la consciència per discernir què ens escindeix de tot allò que ens envolta, què ens separa d'allò que som. Aquest fràgil sentit de la unitat, paradoxalment, és el que conforma l'individu, in-dividuus, "indivisible", temerós davant el fet de convertir-se en còmplice de la seva pròpia dissolució: el silenci, la no presència de llenguatge, deixa la identitat en joli. No obstant, estar callat, i que les coses callin, facilita escoltar allò que entenem per origen, principi, moment anterior al primer gir de la terra que ens va implicar en l'esdevenir.
Ramon Andrés, No sufrir compañía (2010)
Subscriure's a:
Comentaris del missatge (Atom)
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada