Cercar en aquest blog

dimarts, 16 de març de 2010

HÉlÈNE CIXOUS

H.C.: La meva llengua és l'únic refugi, tenint en compte que es pot perdre tot, fins i tot els països. I sempre he tingut una por terrible que no quedés ni la llengua mateixa. Kafka era el meu últim recurs: va escriure fins i tot quan ja no quedava res d'ell, quan estava devorat per la tuberculosi, perquè encara que la tuberculosi és l'enemic, la mort, no és la deshumanització que ens fa deixar d'escriure perquè ja no hi ha humans. Això em feia una por terrible. Sempre he cercat en aquesta direcció, i he estimat les persones que havien salvat la paraula, especialment als camps de concentració. Així doncs, Mandelstam.

Q.L.: Cercant el que vostè anomena l'humà, al cap i a la fi.

H.C.: Sí, però l'esdevenir humà de l'humà. Sento afecció per aquests exemples. Els marrans, amb què Jacques Derrida s'identifica, em toquen profundament, unes persones separades del seu origen, recloses en l'oblit, que balbucegen una llengua que no entenen, que ja no vol dir res, hereus de relats transmesos oralment, alterats, estranys. Tanmateix, es tracta de la fe suprema, boca a boca continuar transmetent-se la paraula, perquè es tracta d'una paraula: altament poètica, conduïda per l'esperit, per una aspiració.

Q.L.: És cega però hi veu

H.C.: I entén el que no entén



Hélène Cixous, "La llengua m'és l'únic refugi". Entrevista editada per Bertrand Leclair. Quinzaine litteraire, 793. París, 2000 (Inclosa al llibre La llengua m'és l'únic refugi)

Cap comentari:

Publica un comentari a l'entrada