LOTHAR BAIER

La literatura, crec, no estarà morta mentre hi hagi escriptors que no es conformin amb la llibertat que els ha estat donada, sinó que es prenguin una vegada i una altra la llibertat d'arrencar-se, escrivint sobre les males condicions a què tot està sormès: això vol dir no adequar-se a aquestes condicions i no quedar-se immòbil al seu davant amb posat de víctima. Per llibertat entenc -absolutament d'acord en això amb Sartre- la diminuta escletxa que separa allò que un ésser humà fa d'ell mateix d'allò que d'ell han fet els seus condicionants. Una vegada i una altra els escriptors es llancen per aquesta escletxa que és la seva llibertat, substraient-se al poder dels mals pressupòsits sota els quals la literatura aconsegueix expressar-se en les nostres latituds, fins i tot sota els focus de la televisió. No es creuen ni una paraula de les invocacions públiques sobre la importància de la literatura, i no es deixen apartar de la creença en la importància del que fan, tal i com Jurek Becker desitja d'ells: "Els escriptors han de creure que sense els seus textos no es pot assolir el futur, que sense ells a la raó humana li faltaria una peça decisiva [...] Això forma part del seu instrumental". No obstant això, aquests escriptors i els seus llibres no es poden distingir a primera vista, no criden l'atenció per cap característica externa especial, cosa que complica la vida als lectors, però al mateix emps la fa emocionant.

Lothar Baier, Was Wird Literatur? (1993)