RODIN

Cal evitar la facilitat. Normalment entenem per “facilitat” l’estratègia hàbil amb la qual, en lloc d’enfrontar-nos de debò a una dificultat, per superar-la l’evadim. D’aquesta manera, la realitat és sobrepassada  per l’aparença.

El públic, curiós, admira i aplaudeix l’artista virtuós; als artistes honestos els impressionen aquest malabarismes sorprenents, i es veuen amb cor d’imitar les fantasies que permet. Sense valorar aquesta manera de fer, o sense que els agradi, l’envegen una mica. A més: no són els més fàcils els que gaudeixen del prestigi de l’èxit? Però quantes obres al cap de poc temps cauen en l’oblit!

Abans de comprendre fins a quin punt és cert el que dic, s’ha de donar com a mínim un cop d’ull als museus i contemplar de nou, en exposicions retrospectives o en galeries d’art, tantes obres autènticament reeixides d’ahir i d’abans d’ahir.

Mentrestant, és important que l’artista sigui realment un mestre en el seu ofici, que esmerci tots els seus recursos per a aconseguir l’expressió total; en una paraula, que retorni al material que fa servir tot allò que li pugui retornar.

Hi ha un tipus de facilitat d’execució que és resultat d’un do natural que cada artista té en major o menor grau; però per més sincer que sigui l’estudi, allò que de debò fa bona l’execució és el veritable mètode. No hi ha ni una sola obra bella que al primer cop d’ull no doni la impressió d’haver estat realitzada amb facilitat; és només després d’haver-la observat una llarga estona que podrem comprendre tot el que conté.

Quina tristesa no haver estat comprès, no haver estat lliure del tot sinó al cap de tants anys de lluita! L’artista s’enfronta a tants obstacles...! Al principi, quan és jove, ple de vitalitat i sinceritat, s’enfronta a dificultats que no pot resoldre a la primera, i es torna molt més vulnerable a la crítica que no pas aquell que es limita a aplicar algunes de les fórmules que estan de moda. Si s’hi esmerça de debò, l’investigador trobarà en l’estudi de la veritat aquells elements tan difícils de definir i, no obstant, tan necessaris per a l’expressió del seus sentiments. Si els troba i s’hi referma, les hostilitats se li multiplicaran. Sorprèn, doncs, que hi hagi tants valents que s’aturin a mig camí? Es podria dir que cadascú de nosaltres, davant l’amenaça de l’innovador, defensa un tros de propietat. Els obstacles li surten a cada pas.

Si no hagués treballat amb una voluntat de ferro i amb un deler infatigable, no hauria comunicat a les meves obres la meva expressió personal de la naturalesa i de la vida. El que ha donat força i vigor al meu art ha estat el treball i la determinació.

Aquell que, combatut, oblidat, es dóna per vençut i no lluita pel seu concepte personal d’allò bell, no pot ser anomenat artista. Si insisteix en el seu esforç afirmant-lo encara amb més força, triomfarà i acabarà imposant-se. En una obra d’art, per més incompresa que sigui a primera vista, la veritat sempre farà valdre els seus drets.

Un artista no hauria de dubtar a comprometre totes les forces al servei del seu art. Provar de viure la vida amb una part d’intel·ligència i una part de flaquesa és una mena de felicitat esmorteïda; tot i que, al capdavall, és una felicitat.

Quan ens preocupem per complaure aquest monstre d’un milió de caps anomenat “públic”, perdem personalitat i independència. Si limitem les nostres necessitats podrem treballar com ho voldríem fer, essent del tot lliures dins l’àmbit de les nostres idees.

Prou que sé tot el que cal lluitar, ja que molt sovint estem en contradicció amb l’esperit de l’època.

Auguste Rodin, citat a: Frederick Lawton, Auguste Rodin, life and work (1906)