Cercar en aquest blog

diumenge, 2 de setembre de 2012

PHILIPPE JACCOTTET


I és en aquest moment, sens dubte [en la traducció dels haikús], que em vaig haver de preguntar que això era el més meravellós que hi podia haver per a la meva poesia! Realment era la lleugeresa i la transparència totals. No hi havia gens de retòrica i no hi havia només l'absència d'imatges, hi havia l’absència d’explicació, gairebé l’absència de sintaxi, tot allò que de què jo podia veure’m carregat en els poemes, com els de L’ignorant, amb aquesta sensació, que sovint he tingut, d’estar estancat, sempre dubtant per naturalesa i anant a les palpentes... Quan els rellegeixo, em desagraden enormement. Però allà −sense que fos la il·luminació a la manera de Char, sense que tingués un aspecte profètic o sagrat− s’esdevenia en la modèstia de les coses. És el punt de partida d’aquesta idea segons la qual la transparència, l'ideal al capdavall, la utopia de la més alta poesia consistiria en això.


Philippe Jaccottet. De la poésie. Entretien avec Reynald André Chalard. (2005)

Cap comentari:

Publica un comentari a l'entrada