Cercar en aquest blog

dimecres, 25 de gener de 2012

THEO ANGELOPOULOS

El meu desig és fer pel·lícules que siguin com pintures que no s'acaben en els límits del quadre. Hi ha pel·lícules que s'esgoten en una primera mirada perquè ho mostren tot en la seva superfície. Per això mateix, no tenen misteri ni profunditat. Una pel·lícula adquireix rellevància (i una aura) en la mesura que té un nivell que no apareix a la pantalla, però que alhora hi és i constitueix la seva profundiatt i el seu misteri. Una pel·lícula com L'aventura, d'Antonioni, ho exemplifica. També trobo alguna cosa d'inexplicable, i per tant de fascinant, en films de Dreyer, d'Ozu, de Mizoguchi. El cas és que la gran poesia és sempre misteriosa.

Theo Angelopoulos. Transcrit per Imma Merino. Publicat a Transversal n. 13. Desembre 2000

dissabte, 7 de gener de 2012

KITARO NISHIDA

[...] Tothom està d'acord que bellesa i veritat coincideixen: la bellesa es presenta com a realitat ideal. Però, com escrivia Baimgarten en les seves "Meditationes" (1735), en la línia de l’escola de Leibnitz, la veritat i els ideals que constitueixen el fonament de la bellesa no s’haurien d’identificar amb la veritat i els ideals lògics. Si fos així, un atles d’anatomia estaria en el lloc més alt de l’escala artística, cosa que seria ben ridícula.

A la veritat subjacent en la bellesa no s’hi arriba a través de la facultat de pensar; és una veritat intuïtiva. Com he dit més amunt en parlar del món de l’èxtasi o mu-ga [el camí de sortir d’un mateix , element essencial de la percepció de la bellesa segons Nishida], es tracta d’una veritat que apareix davant nostre com un estímul que ens colpeix sobtadament des del fons del cor. Per què quan escoltem el soliloqui de Hamlet sentim com una mena de veritat i simpatitzem cada vegada més amb el personatge? No és pas perquè les seves paraules concordin amb teories psicològiques. És perquè ens toca les fibres més fondes del cor. Aquest tipus de veritat és inefable. Aquí rau el que Goethe en diu el “secret de tots conegut".

A vegades la gent aprecia superficialment la veritat lògica i refusa la veritat intuïtiva com si fos només un caprici de poetes. No obstant, crec, aquesta veritat intuïtiva s’assoleix quan ens distanciem de l'aferrament al propi ego i ens fem u amb la realitat. Dit d’una altra manera, es tracta d’una veritat percebuda amb els ulls de Déu. Aquesta espècie de veritat penetra en els secrets més fondos de l’univers. Per això és molt més profunda i ampla que la veritat lògica a la qual s’arriba amb la manera ordinària de pensar distingint. Encara que arribés un dia que els estudiosos no fessin cap cas a les grans filosofies de Kant i Hegel, no és cert que les obres de Goethe i Shakespeare s’anirien transmetent de generació en generació com miralls en què es reflecteix el cor dels humans?

[...]


Kitaro Nishida, “Una explicació sobre la bellesa” (1900). Dins: "Pensar des del no-res. Assajos de filosofia oriental". [Trad. a partir de la traducció de Juan Masiá i Juan Haidar -Ed. Sígueme, 2006]