Cercar en aquest blog

dilluns, 26 de juliol de 2010

ANISE KOLTZ

Escrivim
per recordar
el que hem perdut

Cada paraula
és pòstuma


Anise Koltz, La terre se tait (1999) La terra calla Trad. Anna Montero (Jardins de Samarcanda, 37, Eumo ed. Cafè Central, 2005) 

Publica un missatge

diumenge, 18 de juliol de 2010

LOTHAR BAIER

La literatura, crec, no estarà morta mentre hi hagi escriptors que no es conformin amb la llibertat que els ha estat donada, sinó que es prenguin una vegada i una altra la llibertat d'arrencar-se, escrivint sobre les males condicions a què tot està sormès: això vol dir no adequar-se a aquestes condicions i no quedar-se immòbil al seu davant amb posat de víctima. Per llibertat entenc -absolutament d'acord en això amb Sartre- la diminuta escletxa que separa allò que un ésser humà fa d'ell mateix d'allò que d'ell han fet els seus condicionants. Una vegada i una altra els escriptors es llancen per aquesta escletxa que és la seva llibertat, substraient-se al poder dels mals pressupòsits sota els quals la literatura aconsegueix expressar-se en les nostres latituds, fins i tot sota els focus de la televisió. No es creuen ni una paraula de les invocacions públiques sobre la importància de la literatura, i no es deixen apartar de la creença en la importància del que fan, tal i com Jurek Becker desitja d'ells: "Els escriptors han de creure que sense els seus textos no es pot assolir el futur, que sense ells a la raó humana li faltaria una peça decisiva [...] Això forma part del seu instrumental". No obstant això, aquests escriptors i els seus llibres no es poden distingir a primera vista, no criden l'atenció per cap característica externa especial, cosa que complica la vida als lectors, però al mateix emps la fa emocionant.

Lothar Baier, Was Wird Literatur? (1993)

dijous, 8 de juliol de 2010

Ramón Andrés / Marius Schneider

[...]
Per a Friedrich Carl Stumpf (1848-1936), un dels il·lustres pioners de l'etnomusicologia, l'arrel d'aquest art [la música] estava en el crit, aquest crit entès com a superació de la força corporal. En associació no gens llunyana i en consonància amb George Steiner, el filòsof italià Emanuele Severino ha escrit a El parricidi fallit que "l'evocació del crit és la música originària dels mortals". Una vegada més, Schneider ens recorda un procés transcendental:

"El crit natural i instintiu realça les forces naturals i augmenta la il·lusió; però el crit imitatiu transforma el crit natural en crit-símbol. Aquí hi tenim, segurament, l'expressió més antiga del símbol: la veu humana que adopta la veu del seu ascendent místic; a saber, un intent d'identificació amb un ésser o una idea en la qual un hom se sent arrelat"



Ramón Andrés. El mundo en el oído (2008)