Cercar en aquest blog

dissabte, 16 d’octubre de 2010

LYNCH (GADAMER)

[...] Perquè si bé el textualisme de Derrida també atribueix a la paraula escrita la qualitat de sortir del seu context o de no tenir cap mena de context, Gadamer localitza aquesta exentricitat natural del llenguatge només en la poesia, on --afirma-- el llenguatge no surt a fora sinó que, satisfet amb la seva sola eloqüència figurativa, no aspira a ser convalidat per res de real. Situades en un espai sense entorns o referències tòpiques, les paraules poètiques estan més enllà de qualsevol posible valoració. El seu valor és com el valor de l'or, magnitud monetària absoluta, un signe que només és valor, i que, per tant, només es pot comparar a ell mateix. En efecte, l'or no val, sinó que és valor; o bé és un signe sense valor o un signe que és només valor, és a dir, significació pura [...]


Enrique Lynch, Filosofía y/o literatura. Identidad y/o diferencia (2006)

dissabte, 9 d’octubre de 2010

MESTRE ECKHART

[...] Cal observar que, per regla universal, allò que ha estat produït per un ésser és el verb d'aquest ésser, que diu, anuncia i enuncia l'ésser del qual procedeix. Per això diu En el principi era el Verb.

[...]

Cal observar que el verb, concepte de la ment, o l'art mateix en la ment de l'artista, és allò per mitjà de què l'artista fa totes les coses, i sense què no fa res com a artista. I això és el que ve a continuació: Totes les coses han estat fetes per mitjà d'ell, i res no ha estat fet sense ell.



Mestre Eckhart, Comentari al pròleg de l'Evangeli de Joan (1313) Trad. Joan Bellès

dimarts, 5 d’octubre de 2010

RAMON ANDRÉS

Hi ha un silenci que prové del desacord amb el món, i un altre silenci que és el món mateix. Presos en el seu significat més profund, tots dos constitueixen una forma d'audició, un fixar l'oïda a la consciència per discernir què ens escindeix de tot allò que ens envolta, què ens separa d'allò que som. Aquest fràgil sentit de la unitat, paradoxalment, és el que conforma l'individu, in-dividuus, "indivisible", temerós davant el fet de convertir-se en còmplice de la seva pròpia dissolució: el silenci, la no presència de llenguatge, deixa la identitat en joli. No obstant, estar callat, i que les coses callin, facilita escoltar allò que entenem per origen, principi, moment anterior al primer gir de la terra que ens va implicar en l'esdevenir.

Ramon Andrés, No sufrir compañía (2010)