DELEUZE

No obstant, semblaria que hi hagués una tercera possibilitat: quan dir és fer... És el que passa quan el tartamudeig no es basa en paraules preexistents, sinó que ell mateix introdueix les paraules que afecta; aquestes ja no existeixen independentment del quequeig que les tria i les enllaça ell mateix. Ja no és el personatge qui és tartamut de la parla, és l’escriptor qui esdevé tartamut de la llengua: fa quequejar la llengua com a tal. Un llenguatge afectiu, intensiu, i ja no una afecció de qui parla.
[...]
Fer tartamudejar la llengua: és possible de fer sense confondre-la amb la parla? [...] Però si el sistema es presenta en perpetu desequilibri, en bifurcació, cada un dels termes de la qual recorre una zona de variació contínua, aleshores la llengua mateixa es posa a vibrar, a tartamudejar, sense confondre’s no obstant amb la parla que mai no assumeix més que una sola posició variable entre les altres o no pren més que una direcció. Si la llengua es confon amb la parla, és només amb una parla molt especial, parla poètica que efectua tota la potència de bifurcació i de variació, d’heterogènesi i de modulació pròpia de la llengua.

Per exemple, el lingüista Guilleume considera cada terme de la llengua, no com a una constant en relació amb altres constants, sinó com a una sèrie de posicions diferencials o punts de vista presos sobre una dimensió assignable: l’article indefinit “un” recorrerà tota la zona de variació compresa en un moviment de particularització, i l’article definit “el”, tota la zona compresa en un moviment de generalització. És un tartamudeig en el qual cada posició de “un” o de “el” constitueix una vibració. La llengua tremola amb tots els seus membres. Aquí hi ha el principi d’una comprehensió poètica de la llengua en ella mateixa: és com si la llengua tracés una línia abstracta infinitament variada.


Gilles Deleuze, Bégaya-t-il (1993)