SALVATORE QUASIMODO

Mentre el poeta és conscient del poder del polític, aquest, en canvi, sols s'adona del poeta quan la seva veu arriba profundament als diversos estrats socials, és a dir, quan de la lírica i de l'èpica, a més de les formes, es revelen els continguts. A partir d'aquest moment, s'inicia una lluita subterrània entre el polític i el poeta [quan diem poeta ens referim també a tots els escriptors determinats d’una època determinada]. En la història, els noms dels poetes exiliats van apareixent com uns daus mortals, mentre el polític, verbalment, sosté la cultura, quan, de fet, prova de disminuir la seva potència: en cada segle la finalitat del polític és la d'anar traient tres o quatre llibertats fonamentals de l'home a fi i efecte que, en aquest seu cercle etern, aconsegueixi novament aquelles coses de les quals ha estat saquejat.
Avui la defensa del polític davant la cultura i, per tant, també davant el poeta, es realitza, d'una manera oberta o obscura, per múltiples camins; el més fàcil és el de la degradació del concepte de cultura. Els mitjans mecànic-científics, ràdio i televisió, l'ajuden a rompre la unitat de les arts, l'ajuden a afavorir les poètiques que no molesten ni tan sols les ombres. D'entre aquestes poètiques, les preferides són sempre les que evoquen les Arcàdies, per a menysprear creativament el nostre temps. És així com entenem el vers d'Èsquil «Dic que els morts maten els vius», que encapçala, a manera d'epígraf, el meu últim llibre La terra impareggiabile [La terra incomparable]. En aquest llibre la comparació de l'home és la terra; i si parlar de la intel·ligència de l'home és un pecat, també podem dir que el poder religiós —l'adjectiu laica que qualifica la intel·ligència no vol determinar una qualitat sinó el valor intrínsec— va més enllà dels seus confins, tot exercint la seva força damunt els humils i no damunt el foc intern de les consciències.
La degradació del concepte de cultura exercida sobre les masses, que d'aquesta manera creuen treure el cap als paradisos del saber, no és un factor polític modern; més nova i més ràpida és la tècnica usada per a la múltiple dispersió dels interessos que fan meditar a l'home. L'optimisme ha esdevingut tangible; no és res més que un joc de la memòria, i els mites i els contes (l'ànsia d'esdeveniments sobrenaturals, diguem-ne) es converteixen en un giallo [film o novel·la policíacs] i sofreixen metamorfosis visuals en el cinema, en el conte èpic de peoners o del delicte. L'alternativa entre el poeta i el polític està exclosa. La ironia «dels cercles mundans», que tal vegada és una cara de la indiferència construïda, redueix la cultura a un racó obscur de la seva història, tot afirmant que el quadre de la discòrdia s'ha dramatitzat, que l'home i el seu dolor han estat i estaran en el seu recinte de sempre, com en els segles passats, com ara, com avui i demà. Certament. Però el poeta sap que hi ha un drama, exasperació del drama; sap que els aduladors de la cultura són els seus fanàtics incendiaris: el collage dels escrivents creat en qualsevol règim, corromp en la perifèria i en el centre els grups literaris, els quals estimulen l'eternitat amb primmirades cal·ligrafies de l'ànima, amb vernissos de llur impossible vida de la ment. En certs moments de la història, la cultura s'uneix secretament contra el polític: és una unitat temporània que serveix d'ariet per a abatre les portes de la dictadura. Sota qualsevol dictadura s'estableix aquesta força, sempre que aquesta coincideixi amb la recerca de les llibertats elementals de l'home. Aquesta unitat s'esvaeix quan, enderrocat el dictador, sorgeixen altre cop les cadenes de les faccions.
El poeta està sol: al seu entorn, s'alça el mur d'odi format per les pedres llançades per les companyies de ventura literàries. Des d'aquest mur el poeta considera el món, i sense caminar per les places com els aedes, o en el món «mundà», com els literats; justament des d'aquella torre d'ivori, aquella torre d'ivori tan cara als turmentadors de l'ànima romàntica, arriba al mig del poble, no solament en els desigs del seu sentiment sinó també en els seus zelosos pensaments polítics.
No és retòrica tot això: en cada nació el setge silenciós al poeta és coherent en la crònica humana. Però els literats que pertanyen al polític no representen tota la nació; solament serveixen, dic «serveixen», per a retardar uns minuts la veu del poeta dins el món. Amb el temps, com diu Leonardo, «tots els torts s'adrecen».

Salvatore Quasimodo. Il poeta e il politico (1959). Trad. de Loreto Busquets (1968)