Cercar en aquest blog

diumenge, 23 de gener de 2011

DELEUZE

No obstant, semblaria que hi hagués una tercera possibilitat: quan dir és fer... És el que passa quan el tartamudeig no es basa en paraules preexistents, sinó que ell mateix introdueix les paraules que afecta; aquestes ja no existeixen independentment del quequeig que les tria i les enllaça ell mateix. Ja no és el personatge qui és tartamut de la parla, és l’escriptor qui esdevé tartamut de la llengua: fa quequejar la llengua com a tal. Un llenguatge afectiu, intensiu, i ja no una afecció de qui parla.
[...]
Fer tartamudejar la llengua: és possible de fer sense confondre-la amb la parla? [...] Però si el sistema es presenta en perpetu desequilibri, en bifurcació, cada un dels termes de la qual recorre una zona de variació contínua, aleshores la llengua mateixa es posa a vibrar, a tartamudejar, sense confondre’s no obstant amb la parla que mai no assumeix més que una sola posició variable entre les altres o no pren més que una direcció. Si la llengua es confon amb la parla, és només amb una parla molt especial, parla poètica que efectua tota la potència de bifurcació i de variació, d’heterogènesi i de modulació pròpia de la llengua.

Per exemple, el lingüista Guilleume considera cada terme de la llengua, no com a una constant en relació amb altres constants, sinó com a una sèrie de posicions diferencials o punts de vista presos sobre una dimensió assignable: l’article indefinit “un” recorrerà tota la zona de variació compresa en un moviment de particularització, i l’article definit “el”, tota la zona compresa en un moviment de generalització. És un tartamudeig en el qual cada posició de “un” o de “el” constitueix una vibració. La llengua tremola amb tots els seus membres. Aquí hi ha el principi d’una comprehensió poètica de la llengua en ella mateixa: és com si la llengua tracés una línia abstracta infinitament variada.


Gilles Deleuze, Bégaya-t-il (1993)

dimecres, 19 de gener de 2011

PAUL VALÉRY

He mostrat de la millor manera possible fins a quin punt tota la vida moderna constitueix, sota aparences sovint molt brillants i seductores, una veritable malaltia de la cultura, ja que sotmet aquesta riquesa que s'ha d'acumular com a una riquesa natural, aquest capital que ha de formar-se per mitjà de progressives etapes en els esperits, la sotmet a l'agitació del món, propagada, desenvolupada per l'exageració de tots els mitjans de comunicació. En aquest punt d'activitat, els intercanvis massa ràpids són febre, la vida esdevé devoració de vida.

Commocions perpètues, novetat, notícies; inestabilitat essencial, esdevinguda veritable necessitat, nerviosisme generalitzat per tots els mitjans que el mateix esperit ha creat. Es podria dir que hi ha suïcidi en aquesta forma ardent i superficial d'existència del món civilitzat.

¿Com es pot concebre el futur de la cultura quan la nostra edat ens permet comparar el que fou abans amb el que s'està desenvolupant? Aquest és un simple fet que proposo a la reflexió de la mateixa manera que es va imposar a la meva.

Paul Valéry, Regards sur le monde actuel (1931)

diumenge, 16 de gener de 2011

ROGER BARTRA

És evident que el llenguatge se sustenta tant sobre l'espai neuronal com sobre la dimensió cultural. Des del meu punt de vista, més que polemitzar sobre si el llenguatge està inscrit més en una de les dues regions que en l'altra, cal estudiar les estructures lingüístiques com a un pont que uneix el cervell amb la cultura. No crec que sigui suficient comprovar que la llengua i el seu context exerceixen una influència important i que, gràcies a la plasticitat, modifiquen els circuits nerviosos. Tampoc n'hi ha prou amb establir que els circuits neuronals innats imprimeixen les seves empremtes en les estructures del llenguatge i en el seu entorn social. Més aviat m'agrada explorar la possibilitat que el llenguatge formi part de les xarxes exocerebrals, que com a tals no estan pròpiament dins del cervell, però que tampoc no són un fenomen independent desconnectat dels circuits nerviosos.

[...]

L'existència d'un exocervell ens porta a la hipòtesi que els circuits cerebrals tenen la capacitat per a usar en les seves diverses operacions conscients els recursos smbòlics, els signes i els senyals que es troben en l'entorn, com si fossin una extensió dels sistemes biològics interns. Els circuits exocerebrals substituirien les funcions simbòliques que no pot realitzar el sistema nerviós. No obstant, això no implica que no s'hagin de buscar els codis electroquímics mitjançant els quals opera el cervell. En certa forma, això estén el problema de la recerca de l'enllaç que unifica l'activitat de diferents conjunts neuronals dispersos en el cervell per a aconsegir la imatge unificada d'un objecte. Ara cal buscar també un enllaç entre el cervell i l'exocervell que no estigui reduït a la simple noció d'un entorn que emet senyals o estímuls i un sistema nerviós que dóna entrada a la informació per a processar-la i instruir el cos perquè actui en conseqüència.

Roger Bartra, Antropología del cerebro (2006)

dijous, 13 de gener de 2011

SAMUEL JOHNSON

El desig de novetat que la vulgaritat de la vida desperta pot ser satisfet temporalment amb les invencions extravagants d’una ment capritxosa, però els plaers de la sorpresa s’exhaureixen aviat i aleshores l’esperit només pot trobar repòs en la fermesa de la veritat.

Samuel Johnson, Preface to Shakespeare (1765)