Cercar en aquest blog

dimecres, 5 d’octubre del 2011

CLAUDIO MAGRIS - HOMER (i Kafka i Brecht i Blanchot)

Potser no hi ha cap episodi de l'Odissea que hagi estimulat tantes hipòtesis, interpretacions, represes, variants i reelaboracions com justament el de les sirenes. Per a Kafka, les sirenes en realitat callen; la seva arma més letal -més letal que el cant- és el silenci. Brecht, que "rectifica el mite antic", hipotitza que les sirenes no cantaven, per tal de no gastar inútilment saliva amb gent que no les podia sentir, com els mariners, o que no podia obeir el misteri del cant, com Ulisses lligat.
Blanchot suggereix que les sirenes cantaven un cant "no humà" com el murmuri de la natura (Boitani). Ulisses les venç, o més ben dit les destrueix amb la tècnica, fat d'Occident des del principi, més fort que la poesia i que el mite; però aquest cant esvanit "impregna" d'amagat tot el poema, és l'absència que s'oculta darrere i sota tot allò que s'explica de manera explícita i que ho desmenteix (Le chant des Sirènes, 1953).

Claudio Magris, Ulisse dopo Omero (2010). Trad. Anna Casassas

1 comentari:

  1. us informe que el teatre tantaranta del 15 de desembre al 8 de gener s’interpretara un text de claudio magri : vostè ja ho entendra

    ResponElimina