Gustavo Zagrebelsky ha dit: "El nombre de paraules conegudes i utilitzades és directament proporcional al grau de desenvolupament de la democràcia i de la igualtat d'oportunitats. Poques paraules i poques idees, poques oportunitats i poca democràcia; com més són les paraules que es coneixen, més rica és la discussió política, i amb ella, la vida democràtica.”
[...]
La relació entre la riquesa de les paraules i la riquesa d'opcions (i per tant de democràcia) és demostrada també per la investigació científica, mèdica i criminològica: els joves més violents tenen instruments lingüístics escassos i ineficaços pel que fa a lèxic, gramàtica i sintaxi. Són incapaços de mantenir una conversa, no aconsegueixen modular l'estil de la comunicació −el to, el lèxic, la tendència− en relació als interlocutors i al context, no utilitzen la ironia ni la metàfora. No saben sentir, no saben denominar les seves pròpies emocions. Sovint, no saben explicar històries. Els manca la necessària coherència lògica, no tenen habilitat narrativa: una deficiència que pot produir conseqüències tràgiques en la relació amb les autoritats, quan és necessari explicar, descriure, donar compte de les raons de la successió, de la dinàmica, d'un esdeveniment.
La pobresa de la comunicació, en definitiva, es tradueix en pobresa d’intel·ligència, en dolorosa asfíxia de les emocions.
Això s'aplica a tots els nivells de la jerarquia social, però sobretot als graus més baixos. Quan, per raons socials, econòmiques, familiars, no es disposa dels instruments lingüístics adequats; quan les paraules fan por, i més que res precisament les paraules que diuen la por, la fragilitat, la diferència, la tristesa; quan manca la capacitat d’anomenar les coses i les emocions, manca un mecanisme fonamental de control sobre la realitat i sobre un mateix.
La violència incontrolada és una de les possibles sortides, si no probables, d’aquesta carència. Els joves desprovistos de les paraules per anomenar els seus sentiments de tristesa, de ràbia, de frustració tenen una sola manera de alliberar-los i alliberar-se del sofriment de vegades insuportable: la violència física. Qui no té els noms per al sofriment el provoca, l’expressa convertint-lo en la violència, amb conseqüències sovint tràgiques.
En la ciència cognitiva aquest fenomen −la manca de paraules, i per tant, d'idees i models d'interpretació de la realitat, exterior i interior− es diu hipocognició. Es tracta d'un concepte desenvolupat com a resultat dels estudis realitzats els anys cinquanta per l'antropòleg Bob Levy. En un intent de trobar les raons de l’altíssim nombre de suïcidis registrats a Tahiti, Levy va trobar que els tahitians tenien paraules per indicar el dolor físic, però no el psíquic. No tenien el concepte de dolor espiritual i, per tant, quan l’experimentaven no eren capaços d'identificar-lo. La conseqüència d'aquesta incapacitat, en els casos de sofriment intens i (per a ells) incomprensible, era sovint el curtcircuit dramàtic que abocava al suïcidi.
"Els límits del meu llenguatge signifiquen els límits del meu món", va escriure Ludwig Wittgenstein: la caiguda del llenguatge −es pot arribar a dir− és la caiguda de l'home.
[...]
Per tant, l'abundància, la riquesa de les paraules és una condició del domini de la realitat i es converteix, inevitablement, en un instrument de poder polític. Per això −argumenta Zagrebelsky− és necessari que la coneixença, la possessió de les paraules estiguin lliures de discriminació, i garantides per una escola igual per a tothom.
Però el nombre de paraules conegudes no n’exhaureix l'extraordinari poder sobre els homes i sobre les coses. Un altre indici del grau de desenvolupament de la democràcia i, en general, la qualitat de la vida pública es pot deduir de la qualitat de les paraules: del seu estat de salut, de com són utilitzades, d’allò que aconsegueixen significar.
Tots podem comprovar, cada dia, que l'estat de salut de les paraules és com a mínim preocupant, la seva capacitat d’indicar amb precisió coses i idees està seriosament feta malbé.
[...]
Sòcrates, en els últims moments de la seva vida, recomana a Critó: "Tu saps prou bé que parlar incorrectament no només és una cosa inadequada per ella mateixa, sinó que també fa mal a l'ànima." I, no obstant, el "parlar incorrecte", la pèrdua progressiva d'adherència de les paraules als conceptes i a les coses, és un fenomen cada vegada més difós, en formes ara amagades i subtils, ara paleses i dramàticament visibles.
Gianrico Carofiglio, La manomissione delle parole (2010)
Subscriure's a:
Comentaris del missatge (Atom)
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada