GIANRICO CAROFIGLIO (2)

LLENGUA DEL DUBTE I LLENGUA DEL PODER

La llengua del poder és una llengua perillosa, congelada i "unreceptive to interrogation”, escriu Toni Morrison: impermeable a les interrogacions.
L’interrogant és potser el signe de puntuació més important. Aquesta afirmació es pot llegir en un llibre commovedor i terrible que explica el món i la història a través d’una formidable reflexió sobre el llenguatge: LTI, La llengua del Tercer Reich, de Victor Klemperer. El subtítol és: Apunts d'un filòleg.
A 1984, George Orwell construeix i descriu un món paorós però fantàstic, una utopia negativa que existeix només en la realitat de l’escriptura. A les pàgines de La llengua del Tercer Reich Victor Klemperer, que no per casualitat era filòleg, reconstrueix i explica un món paorós i real. El del règim nazi.

Els Apunts – que no van aparèixer en traducció italiana fins el 1998 [i en castellà el 2001 –Barcelona: Ed. Minúscula−] – es van publicar a Alemanya poc després d’acabar la Segona Guerra Mundial, el 1947: els materials que hi són recollits van ser extrets d'una gran quantitat de notes redactades a partir del 1933.
Per Klemperer les reflexions sobre els anys i el llenguatge del nazisme, reflexions que li haurien pogut costar la vida, representen la forma i la substància de la seva lluita contra el nazisme: “Aquesta és” va escriure “la meva manera de ser heroic”.
Jueu, fill d’un rabí reformat, Klemperer – que el 1912 es va convertir al protestantisme – s’havia casat amb una alemanya no jueva i havia lluitat com a voluntari a la Primera guerra mundial. Aquestes circumstàncies li van permetre de ser, en realitat, un privilegiat: però constret a viure en una Judenhaus –casa de residència forçada per a jueus – i a conèixer la misèria, la fam, les humiliacions, va escapar al destí de la deportació i la mort.

Klemperer va confiar la defensa de la seva dignitat, el seu dret i el deure de sobreviure i testimoniar, a la investigació acurada i implacable – dotada de "aquell punt de pedanteria que rau en qualsevol filòleg" – de les paraules. I, per tant, al seu treball, tot i que tenia prohibit exercir.

Havia ensenyat filologia a Dresden fins a 1935: apartat de l'ensenyament després de les lleis racials, va ser obligat a treballar a una fàbrica. Es va convertir en obrer, i fins el 1947 no va ser reintegrat al món acadèmic. En els anys de la persecució, però, mai no va deixar de ser filòleg: contínuament va anotar, va enregistrar, va censar la progressiva distorsió, l’abús, la violència exercitats sobre la llengua – les paraules, les formes, els significats, els estils, la puntuació – del règim nazi.

George Steiner ha observat que les ideologies autoanomenades competitives, com el nazisme –i jo hi afegiria: el feixisme i altres menys aparentment totalitàries – no produeixen llenguatge creatiu, i només rares vegades elaboren noves paraules: molt més sovint “sacsegen i descomponen la llengua de la comunitat”, manipulant-la i fent-la servir com a una arma. Aquesta característica de la “llengua del Tercer Imperi”, el fet d’ésser opressiva i parasitària a la vegada, emergeix amb tràgica evidència a les pàgines dels Apunts de Klemperer

"El Tercer Reich va encunyar molt pocs termes nous, potser realment cap. La llengua nazi en molts casos es refereix a una llengua estrangera, per a la resta gairebé sempre a l’alemany prehitlerià: però canvia el valor de les paraules i la seva freqüència, converteix en patrimoni comú allò que abans pertanyia a un individu o a un grupuscle, s’apodera per al partit d’allò que era patrimoni comú i a la fi impregna amb el seu verí paraules, grups de paraules, i estructures de les frases, esclavitza la llengua al seu terrible sistema.”

Quan recorda les formes de la propaganda nazi, en l’intent d’entendre’n l’eficàcia, Klemperer observa:

“No, l’efecte més gran no era causat pels discursos ni tan sols pels articles, pamflets, manifestos i banderes, per res que pogués ser percebut per un pensament o un sentiment conscients. El nazisme s’infiltrava en la carn i en la sang de la massa a través de les simples paraules, les locucions, la forma de les frases repetides milions de vegades, imposades per la força a la massa i acceptades per ella de manera mecànica i inconscient. [...] Però la llengua no es limita a crear i a pensar per mi, dirigeix també el meu sentir, dirigeix tot el meu ésser espiritual com més naturalment, més inconscientment m’abandono a ella. I si la llengua apresa està formada per elements tòxics o ha esdevingut portadora d’aquests elements? Les paraules poden ser com petites dosis d’arsènic: ingerides sense saber-ho sembla que no tinguin cap efecte, però al cap d’un temps l’efecte tòxic es manifesta.

Les paraules, com a mínimes dosis d’arsènic, amb un efecte lentament, inexorablement tòxic: aquest és el perill de la llengua del poder i de la opressió, i sobretot de l’ús –i reutilització− que en fem nosaltres, inconscient i passiu.

Per això és necessària la cura, l’atenció, el coneixement de disciplinats artesans de la paraula, no només en l’exercici actiu de la llengua –quan parlem, quan escrivim− sinó encara més en l’exercici passiu: quan escoltem, quan llegim.

La llengua del Tercer Reich, perillosa com un verí, és una llengua d’una “pobresa extrema” (un capítol sencer dels Apunts, el tercer, es titula “Característica fonamental: pobresa”): perquè es basa en un sistema tirànic penetrant; perquè imposa un únic model de pensament; perquè “en la seva limitació autoimposada, podia expressar només una part de la naturalesa humana”.

La llengua “es pot moure lliurement”, és rica per naturalesa, perquè es doblega a expressar, a dir totes les necessitats, tots els sentiments humans: i per tant, com a contraverí, caldrà recordar que –no per pedanteria filològica, sinó per autoconservació “supervivència”− cal combatre l’empobriment de la llengua, la deixadesa de l’homologació, la desaparició de les paraules.

És una llengua que els nazis van construir sobre frases fetes, i a força de la seva repetició impassible: perquè, adverteix Klemperer, “les frases fetes s’apoderen de nosaltres”.

De nosaltres i, hi afegiria, de la política, que en els últims vint anys, en el nostre País ha estat més que mai dominada per la repetició d’eslògans vulgars però vírics i metàfores grolleres: “el partit ho té difícil”, “la baixada al carrer, “el president elegit pel poble”, els jutges comunistes”, “deixeu-lo treballar”; i finalment el més trivial i perillós, en la seva aparent, inòcua banalitat: “la política de fets”.

D'altra banda, va escriure Primo Levi, “quantes són les mentides humanes capaces de resistir a la lenta, cruel, incessant, subtil força de penetració dels clixés?

La repetició constant, obsessiva, és una de les principals característiques de l’estil d’una llengua totalitària, on el totalitarisme de la llengua no sempre i necessàriament va al costat del totalitarisme de la forma de govern. La totalitària és una llengua plena d’odi i d’histerisme, que s’apropia de les paraules i les usurpa, i amb elles alimenta les amenaces, les al·lusions a complots, les temptatives de crear i sembrar tensions; una llengua que diu per després negar haver dit; que menysprea els ciutadans de la mateixa manera que menysprea els adversaris polítics.

En la llengua del Tercer Reich, pomposa i cridanera, “l’estil obligatori per a tothom era el del pregoner”

Potser no només en aquella llengua, potser no només en aquell temps.


Gianrico Carofiglio, La manomissione delle parole (2010)