Cercar en aquest blog

dijous, 17 de maig de 2012

Steven Mithen (+Peter Carruthers) −fluïdesa cognitiva i llenguatge compositiu−


[...]
Com ja he dit, la ment de l’Homo sapiens també es basa en intel·ligències múltiples, però té una característica afegida. La fluïdesa cognitiva. Aquest terme descriu la capacitat d’integrar formes de pensar i dipòsits de coneixement provinents d’intel·ligències diferents, per tal de crear classes de pensaments que no podrien haver existit amb una ment que treballés amb dominis i per a objectius específics. Per exemple, un neandertal, o un home africà anterior a l’homo sapiens, no podria haver pres el que sabia sobre un lleó (domini d’allò natural) i combinar-ho amb el coneixement de la ment humana (domini de la intel·ligència social), per tal de crear la idea d’un ésser lleoní posseïdor de pensaments humans. No obstant, aquest tipus de pensament antropomòrfic és un pensament generalitzat en totes les ments modernes.
Així doncs, com va néixer la fluïdesa cognitiva? A The prehistory of the mind vaig proposar que la fluïdesa cognitiva era conseqüència del llenguatge: els enunciats parlats i imaginaris funcionaven com a conductes pels quals fluïen les idees i la informació d’una intel·ligència a una altra, d’un domini a un altre. Estava plenament convençut que aquesta idea era correcta, i encara n’estic; però he de reconèixer que vaig ser incapaç d’exposar una argumentació detallada per a defensar-la, ja que no tenia els coneixements precisos en filosofia de la ment. Per sort, ara compto amb els arguments de Peter Carruthers, un eminent professor de filosofia de la Universitat de Maryland, per a explicar exactament de quina manera el llenguatge ca provocar aquest canvi en la naturalesa de la mentalitat humana.
Mentre jo interpretava les dades arqueològiques que em van fer arribar a la conclusió que el llenguatge crea fluïdesa cognitiva, Peter Carruthers arribava a la mateixa conclusió a través d’un raonament filosòfic que incloïa materials de la Lingüística, la Neurociència i la Psicologia. En efecte, en la seva darrera contribució –un article de gran vàlua titulat “The conginitve funcions of Language” i publicat el 2002 al prestigiós Behavioral and Brain Sciences al 2002”− va proposar que el llenguatge provocava aquest efecte. Encara que la seva terminologia és lleugerament diferent de la meva, ja que ell es refereix a “mòduls cognitius”, i no a diferents “intel·ligències”, i bateja el procés de connexió com a “integració intermodular”, i no “fluïdesa cognitiva”, Carruthers defineix que les “frases imaginàries” que creem en la nostra ment permeten que els fruits d’un mòdul (o una intel·ligència) es combinin amb els altres, per crear nous tipus de pensament conscients. Suggereix que el pensament cognitivament fluid es produeix en l’inconscient, a través d’un tipus de representació lingüística en la ment que s’ha anomenat “forma lògica” (FL). El terme de FL va ser introduït per Noam Chomsky per descriure la interrelació de cognició i llenguatge; algunes representacions lingüístiques romanen com a formes lògiques, mentre que unes altres es converteixen en oracions imaginades mentalment.
Per perfeccionar aquesta explicació, Carruthers posa l’èmfasi sobretot en la sintaxi, element essencial del llenguatge compositiu. La sintaxi permet incrustar repetitivament adjectius i frases, és el fenomen de la recursivitat al qual hem al·ludit força vegades en aquest llibre. Així, Carruthers considera que la sintaxi permetria que una oració imaginària generada per un tipus de mòdul cognitiu (o d’intel·ligència específica) es pogués incrustar en una altra frase imaginària provinent d’un mòdul o una intel·ligència diferent. Això  possibilita crear una única oració imaginària, de manera que generaria un pensament intermodular (o de fluïdesa cognitiva). Aquests pensaments són impossibles sense l’ús del llenguatge compositiu.

Steven Mithen, The singing neandertals (2005)

Cap comentari:

Publica un comentari a l'entrada