Cercar en aquest blog

diumenge, 26 d’agost de 2012

JORDI MARRUGAT


Vulguem o no, l'únic que tenim per afrontar la vida, doncs, són les paraules: les preguntes i les respostes: l'engany que pot dur una espurna de veritat: les formes que aquella pren en la llengua, immens tresor calidoscòpic de milers de llenguatges i usos lingüístics tristament empobrits quan, dia a dia, els convertim en un simple valor de canvi. Per contra, en el passat remot d'una era que ens tracem idealment amb les paraules −una era, doncs, d'existència plena en la nostra presó−, aquestes van tenir la missió sagrada d'il·luminar els indrets del nostre món, d'encarnar-ne el neguit inefable, d'unir-nos-hi amb la plenitud d'una revelació mística. Mica en mica, però, es van anar convertint en aquestes coses plenes de mort incapaces d'anar més enllà de l'intercanvi comercial. Desertaren la comesa divina de quan un déu digué: “Que existeixi la llum”, i la llum va existir El primer poeta, el poeta dels orígens, en explicar aquesta història va lligar la paraula “lIum” a la llum viva: no que un déu va inventar una llengua lligada a les coses, sinó que un poeta va inventar un déu existent només en la llengua per tal de poder abastar la vida amb aquesta, per tal que la paraula “lIum” fos la llum mateixa. Davant d'una llengua arbitrària i morta el poeta recorregué a un déu: va posar aquella llengua en boca d'aquest déu per tal que esdevingués sagrada, per tal d'extreure-la dels abusos desmesurats que sofria diàriament. La llengua passava així de ser una invenció arbitrària, una eina utilitària, fins i tot una arma, a ser una forma divina. Passava a ser vista Com si hagués estat inventada per un déu, de manera que s'hi trobava el mateix déu que havia creat les altres coses. I així, gràcies a la poesia, en la paraula “lIum” hi hagué el déu que els homes veien cada dia en rebre la llum creada per déu.

Milers d'anys més tard, aquesta continua essent l'alquímia secreta de la poesia: la capacitat d'extreure la llengua del nostre menyspreu quotidià per insuflar-hi alè de vida, per ressuscitar-hi el déu de la llum viva: la transformació de la vida en llengua −a través del llenguatge d'un poeta− sense matar-ne cap de les dues pel camí: la confecció d'una forma per a l'informe sense que deixem de sentir-ne la informitat originària: la pesca del joc etern de la vida mentre encara respira. El poeta esdevé l’home o la dona capaç d'emprar una eina d'aparença pobra com és la llengua comuna per escriure allò que hi ha de més inefable, la vida indestriable de la mort.

Tal és la redempció que ens ofereix la poesia: no pas l'engany d'una vida immortal, sinó el coneixement dels abismes insondables del desconegut convertit en horitzó abastable; no pas l'alliberament, sinó la possibilitat d'ampliar els barrots de la presó tràgica. L'escarceller ens afluixa el jou gràcies a la poesia perquè aquesta va sempre més enllà del que permet la llengua que existia abans que ella i que canviarà després d'ella. Només la poesia mira la vida i la llengua essent alhora vida i llengua. Només la poesia manté viu en la llengua aquell déu que hi col·locà el primer poeta, reencarnat en tots els que n'han seguit les passes. També avui quan, a l'altre cap del fil de la història i del mar Mediterrani, retorna per recordar-nos la necessitat d'”imaginar un llenguatge per a reconstruir els antics
lligams entre el que hi ha fora de nosaltres i nosaltres” [Joan Navarro], per tal que la paraula “lIum" l'única llum dins nostre, sigui la llum viva que ens banya cada matí la pell. “Som la matèria i l'esperit que crea la matèria” [Joan Navarro] perquè, per l'ésser humà, la paraula ho és tot: nosaltres, les coses, la vida, déu. La paraula çrea el món que habita l'home. I del poeta depèn que sigui un món viu, mòbil, canviant, alhora que, per damunt de tot, conscient, o que sigui una mort en vida. Del poeta depèn la nostra vida.

Heus aquí la poesia eterna i temporal, fixa i variable, diversa i única: sempre viva i humana. Tanmateix, el dubte retorna insistentment. Per què la poesia avui? Quin sentit té? Què ens pot aportar a nosaltres, homes i dones d'un món cada dia més inestable, frenètic i inaprehensible? Són les preguntes a què s'enfronta aquest llibre per tal de tornar al gènere poètic la centralitat que li correspon en la construcció de l'ésser humà. En efecte, al llarg de la història han variat molt les funcions socials que ha tingut la poesia. Però en la majoria dels casos hi havia un denominador comú: tendia a funcionar com una de les eines cabdals per al coneixement de l'ésser humà. Era inqüestionable que un poema entrava en relació directa amb la vida quotidiana del lector o lectora que el llegia. Oferia una formulació conscient dels seus sentiments, les seves experiències, els seus pensaments, la seva societat... Aquest lligam entre el poema i la vida real concreta de l'individu i del col·lectiu humà s'ha anat afluixant al llarg d'anys en què la majoria dels poemes s'han escrit buscant la simple adoració egòlatra o bé com una faula enganyosa sense possibilitats d'incidir en un món i unes formes de vida que el seu autor es mostra incapaç de pensar i comprendre. Nogensmenys, la poesia ha tendit a ser llegida sense buscar-hi aquest lligam que la convertia en un saber viu, orientador, necessari. Obriu unes quantes publicacions periòdiques de caràcter cultural: en la majoria, comprovareu que el llibre de poemes o bé hi és absent, o bé hi apareix simplement com a pretext per a quatre frases buides d'un crític malfeiner. El poema fins ha arribat a ser vist com un artefacte automàtic sobre el qual aplicar teories abstractes destinades a observar-lo en allò que té de mecanisme de rellotgeria, tallant la seva relació significativa amb el món. Avui dia, alguns dels mateixos responsables d'aquesta desviació ja s'han espantat de les conseqüències nefastes de la seva ocurrència i han acabat denunciant el perill en què es troba la literatura quan és vista per autors i lectors com una simple construcció de màquines al marge de la realitat humana.


Jordi Marrugat, Escriure la vida i la mort. Funció i sentit de l’alquímia poètica en el món actual. Lleida: Pagès ed. 2012.

Cap comentari:

Publica un comentari a l'entrada