CARLES HAC MOR (& ANTONI CLAPÉS)

A.C.: - [...] Una crítica recorrent a la teva obra és "que no s'entén" (sense tenir en compte que no hi ha res a entendre!). S'hi intenta trobar una lògica que, per definició, no hi pot ser. Es tracta d'una concepció poètica que tot just té la metàfora com a element de ruptura amb la lògica del llenguatge. Heidegger va escriure: "El dir del poema és essencialment multievocador, a la seva pròpia manera. No entendrem res del dir del poema mentre anem a cercar-lo tan sols amb el sentit anquilosat d'un citar unívoc. Crepuscle i nit, descens i mort, demència i fera, estany i pedra, vol d'au i barca, estrany i germà, esperit i Déu, així com les paraules del color: blau i verd, blanc i negre, roig i plata, or i fosc diuen, cada cop, múltiples sentits. La poesia parla des d'una ambigüitat ambígua."

C.H.M.: - La itnel·ligibilitat no és cap virtut en poesia; i la inintel·ligibilitat tampoc. Quan no hi ha res a entendre, la gent s'angunieja i busca figues en un roure. Ja s'ho faran! Es mereixen el desconcert, per creure en el sentit, en el significat, com a salvació; i per buscar menja espiritual en la poesia. Bona, la citació de Heidegger. Hi afegeixo una de Benn: "La poesia? Elevar les coses al nivell de l'incomprensible". Jo, en comptes d'"elevar" hi hauria escrit "posar".

[...]

C.H.M.: - Recordo haver escrit -i s'ha estampat en unes samarretes-: "Hem superat tots els límits. S'imposa un retorn al desordre!". I sí, el llenguatge porta implícites unes limitacions (sobretot la lògica, la coherència i les connotacions que li són immanents i inherents). Si treballem amb el llenguatge, podem mirar de trencar aquestes limitacions. El llenguatge és la nostra matèria primera, amb les seves virtuts i defectes. Ens l'hem de fer nostre, i el resultat en deu ser l'estil, que pot ser una altra limitació. Molt més que no voler (més val no voler res) expressar, comunicar i produir sentit (l'expressió, la comunicació i la significació són indefugibles; contínuament expressem, comuniquem i donem sentit), penso que escriure és una pràctica, un treball, amb el llenguatge. L'escriptura és fer anar el llenguatge, i arran d'això hi ha uns resultats, unes restes del procés de treball que es presten a tota mena d'elucubracions i a totes les gammes de valoracions possibles des de molts punts de vista. I el procés -l'experiència, el treball- d'escriure és més important que no el resultat i els seus efectes, tot i que aquests (publicar, rebre comentaris, etcètera) són necessaris per no caure en un solipsisme estèril.


Carles Hac Mor i Antoni Clapés. Converses. Cafè Central, Emboscall i H.AAC, 2006