SLOTERDIJK (sobre Wittgenstein)

[...]
La història de la vida i del pensament de Wittgenstein és la passió d'un intel·lecte que intenta explicar-se el seu lloc al món i al límit del món. Allò que l'entorn del filòsof va percebre com la seva aura severa i fatigosa era l'alta tensió d'un home que encessitava concentrar-se constantment en els seus principis d'ordre per no perdre el seny. Com a borderliner de l'ésser, el filòsof s'enfronta sempre ni més ni menys que amb el conjunt del món en bloc, encara que només relexioni sobre l'ús correcte d'una paraula en una frase. Té la sensació que el món amb el seu ordre es podria perdre en el buit entre dues frases. Així, el pensament esdevé per a ell una navegació entre illes de claredat formal escamapdes en la immensitat confusa. Wittgenstein és realment un pensador que ha deixat una obra feta de frases individuals. Fou la seva inaudita necessitat de precisió el que en va fer un màrtir de la incoherència. Ell mateix era dolorosament conscient que patia una mena de neurosi de Lord Chandos: un transtorn de la capacitat d'afirmar amb paraules relacions del món i de creure en aquestes afirmacions. Al llarg de tota la seva vida, Wittgenstein va fracassar davant el repte de redactar un "text" real en el sentit d'un discurs continu. Sentia amb més intensitat que cap pensador anterior les dificultats de les conjuncions o nexes oracionals, i cap problema no l'ha commogut mai tan profundament com la impossibilitat de passar de la descripció de fets a principis ètics. Les seves anotacions són el monument d'una vacil·lació ultralúcida davant la creació del món en el text coherent. En la seva modernitat radical, els seus escrits donen fe del desballestament de l'analogia entre cosmos esfèric i prosa fluent. Però, justament perquè ja no podia ser un filòsof amant de les afirmacions, un filòsof de sistemes i totalitats a la manera tradicional, Wittgenstein estava predestinat en certa manera a portar a la llum el patchwork format pels jocs vitals locals i les seves regles. No és casual que la seva teoria dels jocs lingüístics acabés sent un dels arguments més poderosos del pluralisme modern i postmodern.
[...]

Peter Sloterdijk. Philosophische Temperamente (2009). Trad. de Raül Garrigasait.