Cercar en aquest blog

diumenge, 26 de juny del 2011

LOUIS RAGALYI

De mica en mica vaig anar adonant-me que el que menys m’interessava eren les històries. Més ben dit: que les històries no m’interessaven gens. El que li podia passar a Emma B. o a Julien S. no m’importava gens ni mica. [...] El que feia que llegís no era, doncs, l’argument, sinó la llengua, els mecanismes pels quals l’autor arribava a explicar, a “crear”, una història, una situació, un personatge. En les novel·les que m’interessaven i que llegia fins al final, l’argument, la trama, era només un suport, una excusa per escriure. I a mesura que vaig anar llegint i coneixent vaig constatar allò que ja havia d’haver imaginat: que era prescindible.

[...]

Convindria separar la creació literària de la creació d’històries; és a dir, de la imaginació (i, encara més, de la fantasia; però d’això ja no cal ni parlar-ne). En forma de llibre se’ns venen de la mateixa manera la literatura i allò que en podríem dir "l’explicació d’històries". Quanta gent que llegeix i s’emociona amb els llibres confon això amb la literatura...! Molta. Massa. I el mateix passa amb el cinema i amb la música. Explicar una història amb imatges pot no tenir res a veure amb allò que en diem “el setè art”, per bé que el suport que s’utilitza sigui el mateix. Compondre una cançó amb una lletra suada, superficial i plena de llocs comuns i una melodia encara més previsible (amb compàs de quatre per quatre, “naturalment”), no vol pas dir “fer música”.

[...]

Avui dia, la feina d’un novel·lista sembla ser crear una bona trama, definir uns personatges i explicar la història de manera que el lector pugui dir, com un gran elogi, frases com: “es llegeix d’una tirada”, “no la pots deixar”, “enganxa molt”, “t’identifiques tant amb el personatge...!”, “arriba a l’ànima”, “té un ritme vertiginós”, “sembla que t’hi trobis”. És a dir: allò que sabem que s’aconsegueix amb ofici, però que no té res a veure amb l’art, ni menys amb la literatura. També el lector ha de poder dir: “hi ha unes frases tan profundes...!”, cosa que sabem que, quan no es tracta de plagis desnaturalitzadors, vol dir que són frases conatives on apareixen una sèrie de paraules de les quals podríem fàcilment establir la llista. O ha de poder dir: “va bé per llegir a l’estiu”, cosa que vol dir que es tracta d’un llibre intranscendent, frívol, fàcil i que respon a unes expectatives d’amabilitat i que no qüestiona ni fa remoure res al lector. També hi ha la novel·la que “et trasllada meravellosament a l’època –o al país−”, i solen ser aquelles de les quals historiadors, sociòlegs i antropòlegs es cansen de denunciar les inexactituds i barbaritats respecte a l’ambientació i documentació.

És a dir, que en la feina del novel·lista d'avui dia, allò que en diem "literatura" no apareix per enlloc. La feina de gairebé tots els novel·listes d’avui en dia (i no n’excloc la majoria de grans noms que tots podem tenir al cap) és exactament igual a la dels guionistes de serials televisius. No passa res, la novel·la ja va néixer així; el que distorsiona és que de tot això se’n digui literatura i que aquests autors es creguin literats. [...] A començaments del segle XXI la novel·la sembla haver oblidat l’especificitat que té com a literatura, com a creació “amb” i “en” (i “per”, i “contra”) la llengua, que és allò que la fa un art i que la separa del cinema de consum i dels serials televisius, (per posar dos exemples de narrador d’històries); i oblidat això torna a obeir els cànons de la novel·la fulletonesca del XIX, deixant al marge totes aquelles incorporacions del segle XX que la van convertir en un gènere i en un veritable art literari, un art de la llengua. Amb la novel·la ha passat com si tots els artistes d’avui dia tornessin a pintar estampes i cromos i oblidessin la història de l’art des dels impressionistes fins a les instal·lacions o el vídeo-art (i Giotto, Leonardo, Rembrandt, Velázquez...)

[....]

Que en aquests moments Joyce, Beckett, Woolf i fins i tot Jelinek, Houellebecq o Coetzee siguin espècimens considerats “rars” o “estranys” en el món de la novel·la (i també Proust o Dostoievski), és certament un pas enrere. Caldria estudiar i tenir molt present les causes i els agents que estan portant a aquest suïcidi de la literatura. No sé si hi som a temps ni si tenim prou força per contrarrestar-ho, però aquesta carrera farà bona la previsió que deia que “amb el cinema i la televisió (i jo hi afegiria: “i internet, els jocs virtuals i la facilitat d’accedir a la creació i distribució de films, imatges i textos”) la novel·la ja no tindrà sentit”.


Louis Ragalyi, “Le suicide du roman”. Dins Entre récits (2004)

Cap comentari:

Publica un comentari a l'entrada