Cercar en aquest blog

divendres, 8 de juliol de 2011

DENISE DESAUTELS

La poesia –crit o murmuri, vers o prosa− trasbalsa els nostres costums, i les nostres necessitats extravagants de resposta i de certeses immediates. La poesia les esvera, ens esvera, perquè els mots escollits amb intenció i precaució, com alliberats pel projecte que els justifica, perforen l’opacitat del món sense expulsar-ne la inquietud ni refusar-ne la part torbadora d’allò que és informulable o ambigu. La poesia ens esvera també perquè els seus mots ens forcen a veure’ns tal com som i a veure el món tal com és. I aquesta desfeta i aquest esverament només poden existir perquè en la poesia la llengua es troba posada a prova, a vegades esverada i de rebot alliberada de manera temporal de l’embolcall tranquil·litzador i quotidià.

[...]

Essencials, els mots que formen la poesia, malgrat la seva resistència, no responen directament a les preguntes que ens fem; en realitat només en provoquen d’altres, i d’altres encara només proposen una arquitectura vibrant i polifònica de la tremenda complexitat de la nostra natura humana. de vegades poden –i això és que dóna tot el seu sentit al gest poètic− prendre la forma d’un audaç apropament de la llum. Res que sigui definitiu o absolut, només la claror necessària per no perdre’ns, per no ser temptats a deixar que el món s’abandoni a si mateix. Essencials, aquells mots que fan la poesia, tot i que el marge –ho sabem, però què podem fer-hi?– és el lloc privilegiat de la poesia; el marge : l’espai restringit, confidencial, clandestí, de la literatura. Què podem fer-hi? No he portat cap resposta del Quebec.

[...]

Denise Desautels, Que vaut un poème? (2011) Trad. Martine Manin i Robert Ferrer.

Cap comentari:

Publica un comentari a l'entrada