Chantal Maillard

[...] Dir jo és alienar-se. Allò aliè és, evidentment, el nostre personatge, aquell que ens re-presenta. Tot just pronunciat, el pronom jo ho fa ja carregat del verí per l’efecte del qual deixem de ser-nos i comencem a saber-nos; és el que les mitologies atribueixen al serpent. Quan el nen diu jo, s’ha alienat en el seu reflex, en el seu doble, i aquell ésser primer que no se sabia essent ha quedat astorat [“asombrado”], reduït a una ombra. I la joia, juntament amb tot el que ocupava aquesta plenitud, és relegada al lloc de l’oblit o del misteri, allò que ja no se sap i no pot saber-se perquè allà encara no hi havia paraula. I és allò que busquen els místics i els poetes. El primers parlen de paradisos, els segons, de la infantesa; Homer ho va anomenar Ítaca. Tots miren de trobar-ho, però van a la seva recerca amb tot el que són, amb tots els seus plecs, van pel bosc amb el sac d’ossos a l’esquena, tot xocant entre elles totes les paraules que van aprendre al llarg de tota la vida. ¿Com entrar al paradís amb una clau de paraules? Qualsevol significació donarà compte de l’abisme. Per entrar-hi cal negar-se a la consciència. Aquell és el lloc de la innocència. Per tornar-hi, el lloc demana un sacrifici. El sacrifici del mi, aquest al·luvió de repeticions, el cúmul de plecs des del qual donem per conegut tot allò que som.

Chantal Maillard, Bélgica (2011)