El que és nou és que aquesta guerra contra els trastorns del vici impune [la lectura] (i que quedi clar que no seguirà essent-ho per gaire temps), en nom de l’expansió i la rendibilitat tant psicològica com comercial, la porta a terme un exèrcit de necis, rutilants d’estupidesa i d’una ambició ferotge. Són els imbècils de què parla Bernanos. Se’ls reconeix de manera infal·lible per la seva manca de gust, per la incapacitat per fer servir amb tacte i justesa el poder que ara tenen. És la cara còmica de la situació, perquè hi ha una cara còmica: el poder mediàtic no té res a les mans, la substància que pretén transmetre és nul·la. Parlar de “transmissió” és, per altra banda, superflu ja que indicaria que encara hi ha, en el fons d’aquesta rutilant estupidesa, una relació amb el passat, una relació amb la biblioteca, un cert saber de les formes anteriors que van fent el seu treball subterrani. Ara bé, res d’això no es pot constatar. El nostre producte no importa gens, es diuen aquests nous imbècils, allò important és ser-hi, per servir les comandes i que els lliuraments estiguin ben vigilats. Sobretot no deixar entrar per error un humanoide competent, perquè aleshores s’han d’abordar els detestables problemes que són l’atenció a allò que s’escriu, l’exercici del judici estètic, el temps necessari per a la lectura, tan exasperant: en fi, resumint, el treball.
Michel Crépu, Ce vice encore impuni (2006)
Subscriure's a:
Comentaris del missatge (Atom)
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada