GILLES LIPOVETSKY

En una època de self-service individualista, en l’espectre del consum, Sèneca i Montaigne apareixen al costat del Prozac, ja que hi ha tot un públic que busca consol en la filosofia, receptes empíriques i immediates que portin la felicitat. Que l’hiperconsumidor tingui sort, però a mi em costa no manifestar un gran escepticisme, aquesta mena de lectures produeix de tot menys l’efecte que s’hi busca: la filosofia no és el camí més fàcil cap a la felicitat. És cert que la lectura de les grans obres pot meravellar, apassionar, donar satisfaccions concretes: aquest detall no l’hem de menysprear, però això és ben poca cosa per a aconseguir la vida venturosa. Qui ha meditat sobre els grans mestres no està més ben preparat que els altres per viure feliç, ja que cap filòsof pot impedir que sentim tristor, desesperació, dolor o por. Respecte a això em sento hegelià: la missió de la filosofia és fer que el real sigui intel·ligible i res més, el seu paper és donar una mica de llum, no les claus d’una felicitat que ningú no té.

Un altre punt. La importància del paper de la filosofia en la història de les idees, de la cultura, de la racionalitat, de la modernitat, ja no és constatable. La filosofia ha inventat les grans preguntes metafísiques, la idea d’una humanitat cosmopolita, el valor de la individualitat i la llibertat; ha nodrit durant segles el treball dels artistes, dels poetes i dels prosistes, ha contribuït a forjar els principis de l’univers democràtic, ha aspirat a canviar el món social, polític i econòmic. En l’actualitat aquesta força mil·lenària s’ha exhaurit. Hi ha prou obres de qualitat, però ja no poden influir en el pensament dels artistes i intel·lectuals, fora dels mateixos filòsofs “professionals”. Un signe dels temps: ja no hi ha “ismes” ni grans escoles filosòfiques. No hi ha altre remei que reconèixer que el seu paper històric i “prometeic” ha quedat enrere. Les ciències i la tecnociència és el que avui dia obre més horitzons, el que inventa el futur, canvia el present i la vida, inspira els creadors. Tot el Renaixement es va alimentar de la saviesa antiga, i l’estoïcisme, l’epicureisme i el pirronisme van exercir una gran influència en els esperits fins ben entrat el segle XVIII. No crec que els nostres fruits filosòfics arribin a tenir un destí com aquest. La filosofia podrà estar de moda: però no tornarà a l’statu quo ante, res no deturarà el procés que redueix la seva influència en la vida de la cultura. Per un cantó, democratització de l’accés a les obres fonamentals; per l’altre, un espai filosòfic que es concentra de manera creixent a la universitat; per un cantó, les obres que només llegeix un nombre reduït d’erudits o que no llegeix ningú; per l’altre una gran quantitat de bestsellers que exerceixen una influència cada vegada més “de consum”, breu i superficial, ja que la filosofia no s’escapa del predomini de la lògica de l’efimeritat. Els futurs possibles de la filosofia en els temps hipermoderns no són ni dramàtics ni per a entusiasmar-s’hi.

Gilles Lipovetsky “Etapes d’una trajectòria intel·lectual”. Conversa amb Sébastien Charles (2004)