¿Això ho converteix en un fet aliè del tot a l’art i que n’està separat? D’entrada, el mateix art interessa, és
interessant en ell mateix, en la mesura en què satisfà una exigència vital. A
més, a part d’aquest caràcter més íntim de l’art, el de ser interessant per ell
mateix, ¿quins altres elements d’”interès” pot presentar una obra d’art, per
exemple, una novel·la, un poema o un drama? Teòricament són infinits, però els
que “interessen” no són infinits: són només aquells elements que es creu que
contribueixen directament a la “fortuna” immediata o mediata (de primer grau)
de la novel·la, el poema o el drama. Un gramàtic pot interessar-se per per un
drama de Pirandello perquè vol saber quants elements lèxics, morfològics o
sintàctics d’origen sicilià introduiex o pot introduir Pirandello en la llengua
literària italiana. Aquest és un element “interessant” que no contribuirà massa
a la difusió d’aquest drama. Els metri
barbari de Carducci eren un element interessant per a un cercle més ampli,
per a la corporació dels literats professionals i per als que volien ser-ho: així doncs, la seva “fortuna” immediata va ser notable per si mateixa,
i va contribuir a difondre uns quants milers d’exemplars de versos escrits en aquest
tipus de mètrica. Aquests elements “interessants” varien segons l’època, el
clima cultural i la idiosincràsia personal.
L’element “interessant” més estable és sens
dubte l’interès “moral” positiu o negatiu, és a dir, per adhesió o per refús: és “estable” en cert sentit, és a dir en el sentit de la “categoria
moral”, no del contingut moral concret. Íntimament lligat a això hi ha
l’element “tècnic”, en cert sentit particular. És a dir, “tècnic” com a forma de
fer entendre, de la manera més immediata i dramàtica, el contingut moral, el contrast
moral de la novel·la, del poema, del drama: així en el drama tenim els “cops
d’efecte”, en la novel·la la “intriga”, etc. No tots aquests elements són
necessàriament “artístics”, però tampoc deixen de ser-ho. Des del punt de
vista de l’art, en cert sentit són “indiferents”, o sia, extraartístics: formen
part de la història de la cultura i han de ser valorats des d’aquests punts de
vista.
Qua passi això, que això sigui així, ho
prova, evidentment, l’anomenada literatura comercial, que és una part de la
literatura nacional-popular: el caràcter comercial es deu al fet que la part “interessant”
no és allò “ingenu” ni “espontani”, ni es fon íntimament amb la concepció artística,
sinó que es busca externament, mecànicament, alguna cosa que està dosificada de
manera industrial com a element segur d’”èxit” immediat. En tot cas, això no
vol pas dir que en la història de la cultura s'hagi d’oblidar la literatura comercial: al contrari, aquesta literatura té un grandíssim valor des d’aquest
punt de vista, perquè l’èxit d’un llibre de literatura comercial indica (i
sovint és l’únic indicador que hi ha) quina és la “filosofia de l’època”, és a
a dir, quin entramat de sentiments i de concepcions del món predomionen en la
multitud “silenciosa”. Aquesta literatura és un “estupefaent” popular, una mena d`”opi” (des d‘aquest punt de vista es podria analitzar El comte de Montecristo, d’Alexandre
Dumas, potser la més “opiàcia” de les novel·les populars: ¿quin home del poble no
creu haver sofert una injustícia per part dels poderosos i no fantasieja sonre
el “càstig” que se’ls ha d’inflingir? Edmond Dantés els ofereix el model a
seguir, els “embriaga” d’exaltació, substituint el credo d’una justícia
transcendental en la qual ja no creuen “sistemàticament”).
Antonio Gramsci. Quadern V, Literatura i vida Nacional.
Extret de volum: A. Gramsci, ¿Qué es la cultura popular?, a cura de Justo Serna i Anaclet Pons. Publicacions de la Universitat de València, 2011
i nosaltres, ben contents i cofois perquè tenim tants narradors d'èxit i les novel·les catalanes es venen tant.
ResponElimina