NOVALIS

És una cosa ben boja, això de parlar i escriure; el veritable diàleg és un mer joc de paraules. ÉS d'admirar el ridícul error que fa que la gent cregui--que parla per dir les coss. Precisament, allò propi del llenguatge, que només es preocupa d'ell mateix, no ho sap ningú. Per això constitueix un misteri tan meravellós i fecund--que quan algú parla per parlar justament llavors expressa les veritats més originals i magnífiques. Si vol parlar d'alguna cosa determinada, però, el llenguatge, capritxós com és, aconseguirà que digui les coses més ridícules i equivocades. D'aquí prové també l'odi que no poques persones serioses senten contra el llenguatge. Noten la seva mala intenció, però no noten que aquell xerrar que ells menyspreen és el costat infinitament seriós del llenguatge. Si aconseguíssim de fer entendre a la gent que el llenguatge és com les fórmules matemàtiques--constitueixen un món en ell mateix--juguen només amb elles mateixes, no expressen altra cosa que la seva meravellosa natura i precisament per això són tan expressives--i per això s'hi reflecteix el singular joc de relacions de les coses. Només per la seva llibertat són membres de la Natura i només en els seus moviments lliures es manifesta l'ànima del món, que els converteix en una delicada mesura i en compendi de les coses. Això mateix succeix amb el llenguatge--qui tingui una sensibilitat adequada per a la seva digitació, per al seu compàs, per al seu esperit musical, qui percebi en si la suau eficàcia de la seva natura interior, i mogui segons això la seva llengua o la seva mà, aquest serà un profeta; per contra, qui tal vegada ho sap, però no té ni oïda ni sensibilitat suficients, escriurà veritats com aquesta, però el llenguatge mateix l'enganyarà i els homes se'n burlaran com ho van fer els troians amb Cassandra. Encara que amb això crec haver indicat, de la manera més clara, l'essència i la missió de la poesia, sé que cap humà no pot entendre-ho i que he dit una ximpleria, perquè ho he volgut dir, i d'aquesta manera no sorgeix poesia. ¿Com ho faria, però, si hagués de parlar?, ¿i si aquest instint del llenguatge que em fa parlar fos un senyal del llenguatge, dels efectes del llenguatge en mi?, ¿i si també la meva voluntat només volgués allò que haig de fer, això podria ser finalment poesia sense jo saber-ho ni creure-ho i fer comprensible un misteri del llenguatge?, ¿i així jo seria un escriptor perquè el destí m'ha cridat, ja que un escriptor no és altra cosa que algú posseït per l'entusiasme i l'esperit del llenguatge?--


Novalis, Fragments. Trad. de Robert Caner-Liese